Capella de Sant Joan

Instal·lacióDíptic audiovisual, estructurat en dues projeccions sincronitzades que dialoguen entre si. “0.5” és una instal·lació audiovisual experimental estructurada com un díptic de15 minuts que explora les tensions ecològiques, socials i culturals de la Llacuna de Venècia, territori fronterer, híbrid i simbòlic. El títol al·ludeix a l’increment mitjà anual del nivell del mar —0,5 cm/any—, dada que esdevé una metàforade l’amenaça silenciosa i persistent que recau sobre aquest ecosistema fràgil.Aquest increment no només transforma el paisatge físic, sinó que simbolitza la inestabilitat climàtica, cultural i social dels territoris litorals contemporanis. “0.5” parteix d’una mirada crítica i sensible que entén la llacuna com una construcció simbòlica, on conflueixen història, imaginari col·lectiu i dades científiques. La pel·lícula transcorre al llarg d’un dia a la llacuna, de l’alba a la posta de sol, i travessa mons diversos dins el mateix paisatge: des dels entorns naturals fins als laboratoris que els estudien, passant per les infraestructures del sistema MOSE—que regula el flux de les aigües i modela el paisatge— i acabant a Marghera, zona industrial sovint invisibilitzada. Aquest recorregut revela espais marginals però essencials per a la supervivència de Venècia i evidencia les tensions entre la cura del territori i els interessos econòmics que el…

Placa de ferro 1mx2m amb sorra de riu rentada i fanzins o pedres. “Una ley puede establecer el Olvido” és una frase d’Arzallus al Congrés el dia que s’aprovà la Llei d’amnistia de 1977, coneguda com “la ley del Olvido”. Aquesta llei va blindar els crims del franquisme i va impedir la justícia i la reparació. Sense reconeixement hi ha silenci, i el silenci porta a l’oblit.L’oblit s’ha instal·lat en la nostra societat i ha allunyat les noves generacions de la dictadura i del mateix passat. Aquesta peça proposa de recórrer l’espai per reconnectar amb la història i fer-nos entropessar amb unes paraules que encara modelen el present.La paraula es converteix en advertència i recordatori: “puede” com a condicional, com a obstacle, com a resistència. Enterrada sota terra, com tants cossos oblidats, la paraula reclama ser desenterrada. Reivindicar el que la terra amaga és excavar, recórrer, entropessar, ens permet canviar l’imaginari de la mort pel de la vida, el de l’oblit pel de la justícia. Abril Carretero Abril Carretero és graduada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona amb especialització en escultura i instal·lació, amb formacions complementàries com el curs “Urban Imaginaries: Between Place and Space” aFreie Universitaet Berlin…

Objecte construït a partir de pa negre (barreja de farines, massa mare, aigua i sal), cuir i ferro. Fotografia impresa en paper fotogràfic sobre metacrilat. Objecte: 47.5 x 29.8 x 9.3 cm. Fotografia: 21cm x 14.8 cm La societat espanyola de la postguerra va viure els anomenats anys de la fam, època en què gran part de la població va passar moltes penúries. Les posteriors generacions, tot i no haver viscut aquesta situació, n’arrosseguem un bagatge que s’ha transmès a través de l’educació que se’ns ha donat i de les històries que hem sentit. Aquest bagatge pot arribar a suposar una càrrega, una pesada motxilla que ha arribat fins als nostres dies.L’element principal del projecte és una peça objectual formada a partir d’un pa de cinc quilograms amb forma ovalada, unit a unes peces de ferro recuit que subjecten dues nanses de cuir cru ajustables. La composició va acompanyada d’una fotografia de dimensions reduïdes on es veu l’artista nu portant la peça a l’esquena. Finalment, la cartel·la inclou una citació textual extreta d’un llibre anomenat El menjar en temps de guerra, publicat pel comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya l’any 1938.“La gent ploraria fins a l’histerisme no vol…

Lli i fusta de roure. Tècnica: teler manual decontramarxa. 239 x 240 x 528 cm. Peçadesenvolupada gràcies al suport de la Casa AymatEspai de creació. La instal·lació Ordit d’agost forma part del projecte Mieses, que explora un paisatge concret a través de la construcció del teixit. L’ús de materials i tècniques tèxtils els apropa als processos de transformaciódel paisatge, entès com un ésser viu en constant construcció. Viuen l’experiència constructiva a través de la creació d’estructures tèxtils i del muntatge del teler, on el material passa per diverses fases i moviments que formen part del teixit final. Aquesta mirada als moments constructius connecta amb el paisatge, en aquest cas amb la transformació dels camps de cereals de l’illa danesa de Fyn.Durant la seva estada a Dinamarca, la relació amb els fils i el teler es va veure interpel·lada pel cicle dels cultius: des del creixement fins a la collita, amb el recorregut que fèiem diàriament pels mateixos camins, però sempre diferent. Això els va inspirar a buscar, en l’acció de teixir, els moviments i tensions que evoquessin el ritme i l’experiència dels camps.Ordit d’agost ens apropa al moment de transformació, quan el paisatge revela línies que accentuen la morfologia ondulada…

Llibre d’artista. 150 x 120 mm.Paper estucat mate de 120gr/m².Nombre d’exemplars: 1. Aquesta peça és el resultat d’un projecte artístic desenvolupat com a investigació a partir de vivències personals. La fotografia s’empra per potenciar el valor de l’arxiu com a eina conceptual i per registrar el que està a punt de desaparèixer, com a acte de conservació.El relat explora els conflictes morals i els límits de la intimitat quan es trasllada d’una esfera privada a una de pública. Neix de reprendre el contacte amb el meu pare i, consegüentment, amb casa seva, i s’articula al llarg d’un any. És una “publicació” de la intimitat amb intenció inicialment objectiva. El llibre tracta sobre el que és íntim i sobre la seva pertinença: el que em pertoca, però no em correspon, i la voluntat de pensar que el dolor pot convertir una experiència en propietat de qui la sent. Durant el procés, qüestiona constantment l’ètica de l’artista i els límits del seu treball.L’obra s’estructura en tres interlocucions: el pare, la casa i la infància. Consta de 192 pàgines amb dibuixos del seu pare i seves, fotografies, converses, fotogrames, escrits i reflexions personals. Conclou amb una conversa final amb el pare i una…

Tapissos de cadires cosits a mà sobre tela.190 x 150 com Aún forma part de la sèrie Teixit de trobades, un projecte que sorgeix de camnades per la perifèria urbana, en què l’artista recull deixalles i teixits abandonats. Aquestes troballes, impregnades de memòria i context, esdevenen el punt de partida d’un procés creatiu lúdic i intuïtiu en què els materials dialoguen entre ells a través del gest i la composició.En aquesta obra, la trobada es produeix entre dues tapisseres localitzades en punts diferents de la ciutat. Inicialment, les va imaginar com dues cadires col·locades l’una al costat de l’altra, mantenint una conversa en silenci. Però a mesura que hi treballava, va adonar-se que els seus suposats respatllers es tocaven. Aquestadisposició suggeria una altra lectura, dues cadires d’esquena, enfrontades pel darrere.Aún explora aquesta ambivalència entre la proximitat i la distància, entre el frec com a possibilitat de trobada, però també com a símptoma de desencontre. Una tensió que es teixeix literalment i simbòlicament sobre la tela Carlos Herraiz El seu cos de treball se centra en l’experimentació amb elements urbans mitjançant l’ús de la pintura i la instal·lació. Imbricant-hi les seves pròpies experiències vitals, el pas del temps i les qüestions…

200x100cm aproxGravat sobre rajola ceràmica “L’Agulla” és un poema escrit a raig per Àngels Moreno en què realitza un petit homenatge a tres generacions de dones i la seva relació amb l’espai domèstic, concretament, la seva àvia, la seva mare i l’autora mateixa. Al llarg del relat es confonen les històries a causa de l’alzheimer que pateix l’àvia i no se sap qui parla amb exactitud, ja que es barregen històries de vida en un mateix espai, la casa.A partir d’aquest poema, l’artista ha fet la inscripció d’un fragment gravant sobre el paviment les paraules “Sota la pell, una febre de memòria”. Per fer-ho, ha utilitzat la cal·ligrafia de la seva àvia, amb la qual cosa ha establert un vincle amb la història de la seva vida a través de la lletra manuscrita i ha suplantat, en certa manera, el seu gest i les seves mans a través de les de l’artista.El suport és el mateix paviment que tenia ella a les golfes de casa, espai carregat de memòria familiar, però aquestes rajoles tenen una pel·lícula blanca de calç que servia per aïllar el sostre d’unes golfes. Sota aquesta pell de calç busca la matèria primera, barrejant estrats i capes…